Hola, em dic Patrick i soc sord, que no sordmut, ja que la sordesa no comporta un dany de les cordes vocals.

M’agrada viatjar i quan vaig a països amb una llengua diferent a la meva, de vegades tinc menys dificultats que els que hi senten, ja que tota la meva vida m’he comunicat amb signes. Parlo tant la LSC (Llengua de Signes Catalana) com la LSE (Llengua de Signes Espanyola), i estic aprenent el Sistema de Signes Internacional (ISS). Quan era un nadó vaig començar a signar al mateix temps que la resta comencen a dir les seves primeres paraules.

Gairebé sempre viatjo amb la meva amiga Júlia que, tot i tenir una hipoacúsia, utilitza el llenguatge oral per comunicar-se, encara que també sap signar. Com pots veure, no totes les persones amb discapacitat auditiva som iguals. Com a curiositat, t’explicaré que no tots coneixem i parlem la llengua de signes, tampoc tots llegim els llavis, encara que molts de nosaltres sí que ho fem.

Quan viatjo m’agrada que em tractin com a qualsevol altre turista, per aquesta raó et donaré uns quants consells que t’ajudaran a fer-me sentir còmode i ben tractat:

• No cridis. Soc una persona sorda i no hi sento per molt que em cridis.
• Si vols posar-te en contacte amb mi, toca’m l’espatlla o posa’t davant perquè et vegi.
• És convenient estar tranquil i pensar que podem arribar a comunicar-nos.
• Pregunta’m si llegeixo els llavis o si bé escric i llegeixo, per saber com dirigir-te a mi.
• Parla’m amb un ritme mitjà. No acceleris la parla per acabar l’assumpte al més aviat possible. Tampoc vagis excessivament lent, podria ser difícil per a mi entendre correctament la totalitat del missatge.
• Vocalitza correctament. Això no significa que facis ganyotes i exageris la vocalització fins a l’extrem de distorsionar la normal articulació de les paraules.
• Mira’m als ulls. M’ajuda a confiar en tu; segons la meva expressió facial, podrem prosseguir amb la conversa amb la seguretat que et comprenc. En general les persones sordes som molt expressives gestualment, la qual cosa et pot ajudar a saber si t’estic entenent.
• No et tapis la boca. Quan et dirigeixis a mi has d’apartar de la boca qualsevol objecte (bolígraf, mà, xiclet, caramel, cigarreta, etc.) que dificulti la teva vocalització i m’obstaculitzi la visió d’aquesta.
• Roman quiet mentre em parles. No adoptis postures que dificultin la lectura labial.
• Recorda que no totes les persones amb discapacitat auditiva tenim l’habilitat de llegir els llavis.
• Ajuda’t de la mímica. Sense necessitat de ser un professional, segur que ets capaç de recolzar la teva manifestació oral amb gestos i signes senzills.
• Busca una zona il·luminada, ja que podré percebre molt millor la informació de forma visual si l’àrea on es dona la interacció està suficientment il·luminada.
• Ajuda’t de l’escriptura. En determinades ocasions pot ser necessari escriure paraules o dibuixar per completar l’expressió oral.
• Si vaig acompanyat d’un intèrpret dirigeix-te a mi, ell diu allò que jo li dic.

Hola, em dic Àlex i tinc una discapacitat física: vaig amb cadira de rodes des de fa uns anys, quan vaig tenir un accident. Com podeu apreciar, m’acompanya la meva xicota, la Lulú.

Molta gent em pregunta què m’agrada fer quan tinc temps lliure i jo els dic segurament el mateix que tu: m’agrada viatjar, conèixer llocs nous, la natura, la gastronomia, la cultura, practicar algun esport... També volen saber qui m’acompanya als meus viatges, però això depèn; de vegades hi vaig amb la família, amb la meva parella o amb els amics. Però, a diferència de la resta, per a mi, que un hotel, restaurant, museu o parc siguin accessibles és imprescindible. Per això, us vull donar alguns consells de com tractar-me per fer-me sentir com un client més:

• Encara que vagi acompanyat, si necessites saber alguna cosa sobre les meves necessitats o si em pots ajudar, entra en contacte directament amb mi; soc un adult, sé què necessito i prenc les meves pròpies decisions.
• Pregunta’m si necessito ajuda, no la donis per feta, encara que agrairé la teva disposició. I si em vols ajudar amb la cadira, de nou, pregunta, sobretot si no saps com portar-la. No em moguis la cadira sense dir res, ni t’hi recolzis.
• Mantingues els espais lliures d’obstacles i amb suficient amplària (passadissos, rampes, portes, etc.); això em facilita la circulació sense haver de demanar ajuda. Les portes d’obertura automàtica són les millors per a mi.
• El mateix passa amb l’alçada dels objectes: prova de seure en una cadira i intenta penjar la roba, agafar la manta o tovallola, regular l’aire condicionat, o agafar un fulletó informatiu. Si pots, voldrà dir que és accessible per a mi.
• No puc pujar escales ni desnivells, indica’m per on anar per superar-los. Els ascensors i les rampes em facilitaran l’accés. Recorda, han de ser amples, sense obstacles, si no, fins que jo no passi, no ho podrà fer el del darrere, ni podré canviar de sentit...
• Si a l’establiment hi ha diferents vies de circulació, senyalitza aquelles que siguin accessibles i els principals espais, com, per exemple, els lavabos adaptats.
• Informa’m si hi ha espais que no són accessibles, o que presenten alguna dificultat per accedir-hi o utilitzar-los; per exemple, l’spa o la cafeteria.
• Els mostradors d’atenció han de ser a l’alçada adequada i tenir espai d’aproximació. Quan et dirigeixis a mi, situa’t al davant i, si possible, a la meva alçada. Si no, mantingues certa distància perquè no hagi de forçar el coll per mirar-te als ulls.
• Les places d’aparcament reservades per a persones amb discapacitat han de ser a prop de l’entrada, i tenir l’espai suficient i l’itinerari d’accés adequats.
• I per últim, però no menys important: informació. Tots els empleats han d’estar informats sobre l’accessibilitat de l’establiment o espai, ja que quan truco per demanar, per exemple, si tenen habitacions adaptades i l’interlocutor no ho sap, la desconfiança és total, encara que a la web s’indiqui que en tenen... I el mateix passa en un restaurant o un museu; necessito informació, perquè si arribo i no puc entrar amb la meva cadira de rodes, hauré de marxar, i no precisament content. No oblidis que també soc un client que pensava pagar com la resta.

Hola, em dic Maria, i la meva parella i jo acabem de tenir el nostre primer fill.

Quan va néixer, vam decidir que pel fet de ser pares no deixaríem de fer allò que més ens agrada: viatjar, anar a restaurants i realitzar activitats a la muntanya. Però la realitat és que, quan el petit ha crescut una mica i hem tornat a l’activitat, ens hem trobat amb algunes qüestions que no ens havíem plantejat abans de ser pares.

La primera és la quantitat d’equipatge que hem de portar, per no dir res de les dificultats que de vegades ens trobem per circular amb el cotxet del nen! Com diuen els experts, quan ets pare, amb el cotxet fas el primer curs d’accessibilitat: ens trobem vehicles aparcats a la vorera i als passos de vianants que no ens deixen passar; moltes d’escales per accedir als edificis o ascensors petits on no hi entra el cotxet, per no parlar dels tres més totes les bosses...

Però també hi ha altres qüestions que ens ajuden, com el fet de ser ben rebuts, que tinguin presents les nostres necessitats i que no s’estranyin quan els demanem certes coses. Ara et donaré uns quants consells per fer-me sentir com un client més:

• Mantenir els espais lliures d’obstacles i amb suficient amplària (passadissos, rampes, portes, etc.) ens facilita la circulació sense haver de demanar ajuda. Les portes d’obertura automàtica són les millors per a nosaltres.
• Senyalitzar si hi ha espais per canviar bolquers o de lactància; és important que aquests estiguin en una zona comuna d’accés tant per a dones com per a homes, sense distinció.
• Sentir els ulls clavats de tots els altres clients i de l’encarregat és molt incòmode, sobretot quan de vegades el nen es posa a plorar. Per aquesta raó us demano que tingueu un senyal que indiqui que les famílies hi són benvingudes, i així tothom sabrà que no es tracta d’un espai només per a adults.
• Oferir la possibilitat d’escalfar el menjar al microones i trones pel menjador; així tots podrem dinar més tranquils sense haver de posar el nen a la falda.
• Disposar d’un espai de parc infantil i així, quan sigui més gran, podrà jugar sense molestar a la resta de clients.
• De moment el nostre fill és molt petit, però algun amic ja m’ha explicat com n’és d’important que les habitacions estiguin comunicades quan els nens són més grans i, per tant, està molt bé saber si n’hi ha, però aquesta informació no sempre es troba a la web.

Hola, el meu nom és Alícia i soc una persona baixa, tot i que no d’estatura baixa, i la meva parella és en Marc, que no és baix, sinó tot al contrari. Nosaltres viatgem per feina i per oci, de manera que ja coneixem mig món, i observar com som de diferents els éssers humans és realment divertit. Encara que el món és cada vegada més globalitzat, pots saber el perfil de la gent de cada país per com s’han dissenyat els espais: als països del nord, com que són alts, els penja-robes i els miralls els posen ben amunt, i, saps, em fa ràbia, perquè jo no hi arribo per deixar-hi la bossa o mirar-me al mirall, i, en canvi, al carrer els cartells de les botigues i els tendals els posen ben baixos i, quan va despistat, el Marc ja s’ha donat un cop al cap però al nostre país fem el mateix... Quan viatgem ens agrada que ens tractin com a qualsevol altre turista, per aquesta raó et donaré uns quants consells que t’ajudaran a fer-nos sentir còmodes i ben atesos:

• Tracta’ns amb respecte. Soc una persona adulta, però la meva alçada fa que de vegades es prenguin una certa familiaritat gens adient per un adult, tractant-me com si fos un infant.
• No et refereixis a mi com a nana, aquesta expressió és inadequada i despectiva.
• Quan parlis amb mi, mantingues certa distància perquè no hagi de forçar el coll per mirar-te a la cara i, d’aquesta manera, tampoc resultaràs intimidador mirant-me des de la teva alçada.
• El disseny dels espais és una de les grans dificultats amb les quals em trobo. Els taulells de recepció dels hotels els posen altíssims i em fan sentir més baixeta encara: resulten incòmodes quan he de signar, quan m’has d’ensenyar documents, o si s’ha de passar la targeta. Per què no posar doble alçada? Seria una bona solució.
• Els penja-robes, els miralls, les tovalloles i mantes, o la informació en general, acostumen a estar a una alçària excessiva i això em resulta tot un problema. Més d’una vegada he hagut de demanar que em baixin el telèfon de la dutxa o la tovallola... Quan vaig acompanyada no és un problema, però, i si estic sola? Llavors he de trucar a la recepció perquè pugin a ajudar-me.

Ben al contrari li passa a en Marc, que es fa cops amb els tendals i els objectes que posen de decoració, però, com jo li dic, a les coses baixes hi arribem tots però si està molt amunt hi ha una part de la població que no hi arriba!

Hola, som l’Enric, la Laura i la nostra filla, l’Aina, que té una discapacitat intel·lectual. Tot i que encara és molt petita, volem que més endavant pugui ser al més independent possible; ara per ara, és una nena molt alegre, li encanten els animals, cantar i és molt sociable, parla amb tothom.

Per aquesta raó us volem donar alguns consells de com tractar-la i fer-la sentir com una clienta més, pensant en allò que ella us diria:

• En primer lloc, tracta’m d’acord a la meva edat, però adaptant-te a les meves capacitats; no m’agrada que se’m dirigeixin com si fos una nena petita, parlant-me de forma infantil.
• Recorda que un adult, exceptuant el cas que t’hagi indicat el contrari, pot prendre les seves pròpies decisions.
• Tracta’m amb naturalitat; potser em costarà una mica d’entendre allò que dius però fes servir un llenguatge clar i senzill, amb frases curtes i de ben segur que em facilitaràs la comprensió. Assegura’t que t’entenc i sigues pacient.
• Pregunta’m si necessito ajuda. No t’avancis, encara que sigui amb les millors de les intencions, a oferir-me la teva ajuda, perquè potser no la necessito. I tingues present que ajudar-me a fer alguna cosa no vol dir fer-ho per mi.
• Facilita’m la interacció amb altres persones, presenta’m a qui m’ha d’atendre i explica-li que jo m’hi posaré en contacte.
• Les explicacions i instruccions han de ser clares i concises i, sempre que sigui possible, han d’anar acompanyades d’imatges d’acció:

  - Proporciona material escrit com a recordatori; potser et demanaré que m’escriguis les dades importants o les tasques a realitzar.

• Utilitza textos de lectura fàcil; és més senzill per a tothom.
• Una senyalització clara i amb imatges pot ajudar a tothom a orientar-se.

Hola, em dic Jordi i us presento a la meva família: la meva dona Montse i els meus dos fills, en Xavi i la Júlia, sense oblidar a l’Oliver, el meu gos pigall i un més de la família. Com podeu imaginar per les meves ulleres i el meu bastó, soc cec des que vaig néixer.

Abans que preguntis, ja et dic que tinc limitacions, però no per això he deixat de sentir i viure un munt d’emocions, ja que he après a desenvolupar els meus altres sentits per no perdre’m res. Les meves aficions són llegir llibres, ja sigui en braille o a través d’audiollibres; visitar museus i monuments, si aquests disposen de recorreguts adaptats i guies especialitzats; i assistir a qualsevol espectacle, de cinema, teatre, etc., sempre que ofereixin algun sistema d’audiodescripció que em relati els esdeveniments visuals que es produeixen a l’escenari i que jo no puc veure.

Per descomptat, m’agrada viatjar i conèixer llocs diferents i ho faig sovint amb la meva família, nosaltres quatre i el meu gos pigall Oliver.

Aquí tens uns consells per fer-me sentir com un client més:

• En primer lloc i abans de res, pregunta’m si necessito ajuda. No et llencis, encara que sigui amb la millor voluntat, per oferir-me ajuda, ja que potser no la necessito. I tingues present que ajudar-me a fer alguna cosa no vol dir fer-ho per mi.
• Identifica’t quan te’m posis al costat i et dirigeixis a mi, i comunica’m quan te’n vagis.
• No moguis mai de lloc el meu bastó o qualsevol de les meves coses.
• Mantingues la calma i evita precipitar-te.
• Prescindeix de gestos i posats. Assenyalar amb el dit l’adreça que haig de seguir no m’aporta res; si us plau, utilitza una audiodescripció adequada.
• No elevis el to de veu, això no m’ajuda.
• Les expressions que es refereixen a la visió no em són tabús. Conec molt bé els seus significats i sentit (“a reveure”, “quant de temps sense veure’ns...”) i no em sentiré ofès.
• Encara que vagi acompanyat, si necessites referir-te a mi, fes-ho directament. És més cordial i guanyem temps.
• Si has d’acompanyar-me a algun lloc, n’hi ha prou amb oferir-me el teu braç i caminar davant; si tu no ensopegues, jo tampoc ho faré i, en tot cas, si hi ha algun objecte davant meu, indica-m’ho. Algunes indicacions per advertir-me d’obstacles immediats són suficients. Evita les obvietats, no hi veig, però tinc altres facultats.
• Les persones amb baixa visió, encara que no arribin a la ceguesa, necessiten informació auxiliar. Si us plau, proporciona-la espontàniament.
• No distreguis el meu gos pigall (tocar-lo, acaronar-lo, cridar-lo...); pot ser perillós per a mi, i mai li toquis l’arnès quan estigui treballant, això dificultaria la comunicació entre el meu gos i jo, al mateix temps que crearia una situació incòmoda.
• Mai ofereixis menjar al meu gos pigall, està ben alimentat i podries produir-li un important dany, tant físic com a la seva educació.

Has de saber que els nostres gossos-guia tenen permès l’accés a tots els llocs públics, el seu comportament és exemplar gràcies al gran esforç realitzat en la seva selecció i educació.

Hola, em dic Llúcia i us vull presentar a la meva família: la meva filla, la Neus, i el meu gendre, l’Enric.

Encara que no ho sembli, tinc vuitanta anys i des que em vaig quedar vídua, els meus fills sempre insisteixen perquè me’n vagi amb ells de viatge. Al meu marit i a mi sempre ens va agradar veure món, com diem nosaltres... i ara surto amb ells.

Fa uns mesos vaig caure i, des de llavors ençà, vaig amb caminador. Al principi em feia vergonya, però la veritat és que ara ja m’hi he acostumat i em sento més segura i independent per fer la meva. Ja ho diuen, l’edat no perdona! I quan et fas gran sempre hi ha algunes limitacions, però a mi les ganes de veure món no me les treu ningú, i, si no vaig amb els fills, marxo amb el grup d’amics de tota la vida, que som unes vuit persones de la meva edat, i ens ho passem d’allò més bé.

A part de viatjar, també ens agrada la cultura, veure una exposició al museu, el nostre dia de cinema o teatre, anar a dinar o sopar a un bon restaurant i, com que estem jubilats, cada dia fem una cosa diferent. Sempre ens informem per saber si es tracta d’espais accessibles i no haguem de pujar escales, ja que amb el caminador és complicat.

Ara et donaré uns quants consells per fer-me sentir com una clienta més:

• Encara que vagi acompanyada, si necessites posar-te en contacte amb mi, fes-ho directament. És més cordial i guanyem temps.
• Pregunta’m abans d’ajudar-me. No donis per fet que et necessito; si es dona el cas, t’ho faré saber, encara que sempre agrairé la teva disposició, sobretot si he de portar objectes o paquets.
• Soc una persona gran i tinc dificultats a l’hora de moure’m amb agilitat, però això no vol dir que estigui sorda o que m’hagis de tractar com si fos un infant.
• No em separis del meu caminador, crosses o bastó.
• Em costa pujar escales i salvar desnivells; indica’m per on anar per superar-los. Els ascensors i les rampes em facilitaran l’accés als espais. Recorda que siguin amples, sense obstacles al mig i amb barana; fins que jo no passi, tampoc ho farà el del darrere...
• Tinc dificultat per fer trajectes llargs i per mantenir-me molta estona de peu; els seients alts i amb braços sempre s’agraeixen i ens permeten descansar.
• Si m’has d’acompanyar, ajusta el teu ritme al meu; pot ser que jo no pugui seguir el teu pas, així que evita impacientar-te i no em pressionis, això no m’ajudarà.
• No m’hi veig gaire: posa una bona il·luminació i senyalitza els esglaons o desnivells; les catifes també em poden fer ensopegar. I necessitem que la informació estigui escrita en caràcters grans! No sé per què cada vegada fan la lletra més petita...
• Una bona senyalització, senzilla i clara, em facilitarà no haver de molestar-te per preguntar.
• Tinc les mans ocupades i, de vegades, poca força, així que elements com una porta automàtica o cadires lleugeres ens facilitaran l’estada.